¿Estem a la fi de la vida solidària? Alguns afirmen que el nostre temps accentua fins a tal punt la noció de la individualitat, amplifica tant la reducció de l’home al poder del JO, que acaba provocant una autèntica idolatria. L’home hipermodern és “l’home feliç” (homo felix), l’home que ha renunciat a tota versió de transcendència i que es considera veritablement la única raó del món. Es una autèntica bogeria que l’individu es constitueixi como una identitat tancada sobre si mateix. Es un narcisisme.
Es ben diferent la visió cristiana de l’home i del temps. En la fe cristiana l’home és, per naturalesa, un ésser relacional. L’home està constitutivament en relació amb Déu, amb la humanitat y amb la creació. L’imatge de Déu sobre la terra és la fraternitat entre tots. Ens complementem de manera recíproca. Segons al Gènesi, els aliats de Déu són l’home i la dona junts. L’home està concebut per estar en comunió amb els altres.
Com tampoc Déu és una soledat. És comunió de tres Persones. És el misteri cristià de la Trinitat, i que de la seva imatge han estat creats l’home i la dona.
Si Déu és relacional, també l’home és relacional. Cada ú necessita de l’altre per ser perfecte. No és possible existir en solitud i arribar a la felicitat. La persona humana no és un individu, una illa; és sempre un “nosaltres”, de tal manera que el “jo” i “l’altre” són radicalment complementaris. Ja no podem dir com Sartre : “els altres són l’infern”. Sinó: els altres són germans que he d’estimar i amb els qui he de conviure.